El pròxim 23 de juliol es durà a terme a Gènova, Itàlia, la reunió anual del Grup dels Vuit (G-8), perquè abans eren set (G-7). Més de 100 mil persones protestaran contra el selectíssim club dels països més rics i industrialitzats del món, que al seu torn representen a les companyies transnacionals més poderoses de la terra. És el principal motor i subjecte de la globalització del model econòmic neoliberal, que podria estar en fase terminal.

El liberalisme econòmic, que exigia que els Estats no posessin traves a les inversions ni al lliure flux de matèries primeres, va acabar amb la gran depressió mundial del 1929. Aquest moment de crisi econòmica i alt índex d’atur va culminar, el 1945, amb la II Guerra Mundial. Un cop finalitzada la guerra, les empreses transnacionals petroleres, d’agroexportació, d’energia, ferroviàries, etc., estaven a la ruïna. La infrastructura estratègica d’Europa havia quedat destruïda. Llavors va sorgir la necessitat de que els Estats reprenguessin i reconstruïssin els països, compressin les empreses, subsidiessin el gran capital i s’encarreguessin dels serveis necessaris per a la població. Els governs van posar controls, aranzels, impostos i regles per garantir-ne el creixement i la clau que va permetre saltar posteriorment cap a un altre model: es van endeutar amb el BM i el FMI.

Un dels eixos clau per a la reactivació de l’economia dels Estats Units fou el repunt de la indústria militar. Estats Units va vendre armes a amics i enemics durant la II Guerra Mundial. En acabar aquests quinze anys de transició violenta cap a un altre model econòmic es van fundar tres institucions que desenvoluparien una funció fonamental fins a l’actualitat. D’una banda, neix el Fons Monetari Internacional (FMI) al luxós hotel de Breton Woods, ubicat a l’estat de New Hampshire, Estats Units. Amb aquesta institució, els Estats Units va assolir l’hegemonia en l’economia mundial definint el patró or i imposant el dòlar com a moneda internacional pel comerç, així com altres mecanismes pel control financer global. Allà mateix va sorgir una segona institució: el Banc Mundial (BM), que tenia com a missió inicial la reconstrucció d’Europa. I una tercera institució, l’Organització de les Nacions Unides (ONU), de la qual ens interessa destacar especialment la Declaració Universal dels Drets Humans, on els governs es van comprometre a vetllar pels drets humans de la població civil i protegir-los, i que foren sistemàticament violats durant la guerra. En aquestes tres institucions, els interessos dels Estats Units s’han interposat per damunt de tot.

Gairebé 30 anys després, el 1971, Estats Units desvincula el dòlar del patró or, cosa que genera una crisi en el sistema monetari internacional. A més, els països petrolers provoquen un augment dels preus de l’hidrocarbur, els Estats Units cau en una estanflació, i els països del tercer món ja es troben ofegats pel deute extern davant del BM i el FMI. El 1973, es reuneixen els ministres de finances d’Estats Units, Japó, Anglaterra, Alemanya Occidental i França a la Casa Blanca, a Washington, Estats Units, a pocs metres de les seus del BM i el FMI, per discutir els problemes econòmics del món. L’any 1975, aquest procés culmina amb la formació del Grup dels Set (G-7), en el qual s’hi afegeix Canadà i Itàlia. El deute extern dels països amb què els governs van comprar empreses i van reactivar la infrastructura és aprofitat el 1980 en concedir el BM el primer préstec a Turquia per valor de 200 milions de dòlars, sota condicions severes, i que es va anomenar Programa d’Ajustament Estructural (PAE). Així van començar tots els altres països. La dècada dels 70 va marcar l’inici de la fi de l’Estat del Benestar, de la substitució d’importacions, del keynesianisme, per transitar cap a un altre model econòmic: el neoliberalisme. De nou, els governs van destorbar al gran capital.

Aquest neoliberalisme que es pretén globalitzar té un circuit: el motor o subjectes principals que s’agrupen formant aliances; les eines per imposar globalment el model; els mecanismes; i els escenaris de negociació - imposició. Així, les lluites contra la globalització es donen en aquests diferents nivells del circuit de la globalització del model econòmic neoliberal. Vegem com funciona cadascun d’ells.

El motor, o subjectes principals de la globalització neoliberal, és el gran capital productiu i especulatiu transnacional. Aquest capital financer emprèn diverses aliances camuflades sota els interessos dels governs. En destaca l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que agrupa els 29 països més rics del món i que va iniciar el disseny de l’Acord Multilateral d’Inversions (AMI), que ha estat traslladat als diferents escenaris de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). També existeixen altres aliances, com el G-15, el G-77 i altres grups de països que integren certes regions o interessos. Però l’aliança més important és el G-8, format pels països més rics i industrialitzats del món. En aquest exclusiu club trobem: Estats Units, Alemanya, França, Anglaterra, Japó, Canadà, Itàlia i, recentment, Rússia.

Són aquests països i llurs empreses transnacionals -les més riques del món- qui dominen el circuit de la globalització del neoliberalisme. Per exemple, l’any 1999, un informe de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va afirmar que els actius de les 100 principals empreses transnacionals equivalien al 28.7% més que les exportacions realitzades el 1998 per tots els països del món calculades per la OMC en 5 bilions 442 mil milions de dòlars. L’any 2000, 10 empreses transnacionals van obtenir ingressos per un bilió 482.3 milions de dòlars, xifra que representa quasi el triple del Producte Interior Brut (PIB) de Mèxic.

Si observem l’economia mundial ens adonarem que un grapat d’empreses controlen els serveis de telefonia del planeta, les reserves de petroli, la producció d’automòbils, la venda d’agroquímics, la producció i venda de llavors, la producció d’energia elèctrica, els ordinadors, etcètera. Els seus guanys anuals de milions de dòlars superen els pressupostos dels països africans i centreamericans. Aquests pops planetaris estan a totes bandes: Coca Cola, Microsoft, Monsanto, Novartis, General Motors, Shell, General Electic, Sony, Motorola, etcètera, que tot són empreses que viuen al G-8.

Les eines més poderoses que usa el subjecte principal de la globalització són les institucions que ell mateix ha creat: el BM i el FMI. Per tant, el país que vulgui diners prestats del BM ha de formar part del FMI, que és qui estructura l’economia dels seus governs. El G-8 té el poder econòmic i polític sobre ambdós. Representa poc més del 4% dels països membres, controla la majoria dels vots i dels recursos, i ocupa el 20% del Directori del BM compost per 24 esglaons, on Estats Units, Japó, França, Regne Unit i Alemanya ocupen una posició i la resta dels 179 països s’aglutinen en les 19 representacions restants.

El principal mecanisme utilitzat en el circuit de la globalització són els Programes d’Ajustament Estructural (PAE) que s’imposen des del FMI i el BM. Quan a la dècada dels 70 el deute extern dels països pobres era angoixant, aquestes dues institucions van imposar condicions als deutors que va obligar als governs a retirar-se del control de l’economia. Aquest període de transició durant la dècada dels 70 i meitat dels 80 es va caracteritzar per cops d’estat i dictadures militars recolzats i entrenats per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA,  d’acord amb les sigles en anglès) i l’exèrcit dels Estats Units, per assassinats de mandataris i altres efectes violents contra aquells governs que es van negar a implementar el PAE que exigia l’alliberament comercial, l’obertura de fronteres, la privatització de les empreses i serveis estatals, l’eliminació dels subsidis i dels aranzels a les importacions i exportacions, modificacions constitucionals que s’adaptessin a les noves regles del comerç internacional controlat per les grans transnacionals, l’eliminació dels drets laborals, etcètera.

Aquí es comença a trencar el compromís dels governs davant la Declaració Universal dels Drets Humans, en el sentit de garantir als ciutadans el dret a la vida, la salut i l’educació, a un treball i salari dignes, a l’alimentació i a l’habitatge. Els governs van començar a reprimir amb més força el descontentament social, de manera que van començar a sorgir guerrilles i a proliferar, per tot el món, organismes per la defensa dels drets humans, que buscaven als desapareguts, desplaçats, torturats i morts a Guatemala, Xile, Argentina, Bolívia, Uruguai, El Salvador i a molts altres països. Poc a poc, les condicions de pobresa van anar generant lluites pels drets de les dones, pel salari, pel treball dels milions d’aturats, etc.

El circuit es tanca en els escenaris de negociació - imposició. Molts s’han creat allà on s’imposen els interessos del G-8, entre les estructures de l’ONU, el Fòrum Econòmic de Davos, l’OMC; integracions regionals sota tractats de lliure comerç com la Unió Europea, Mercosur o l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), entre d’altres.

El G-8 travessa tot el circuit global mentre en els seus diversos nivells es produeixen les manifestacions contra la globalització. Per exemple, contra les empreses transnacionals petroleres, de llavors o d’aliments, com les que s’han dut a terme contra Coca Cola, Nike, Texaco, General Motors, McDonalds, Monsanto, etcètera. També se’n registren contra l’OMC, l’OCDE, el FMI, el BM, l’ ONU i l’ALCA.

El model neoliberal arribarà a la seva fi, i ja estem en una etapa de transició que per alguns va començar el  1994 a Chiapas amb l’alçament zapatista i l’inici del primer tractat de lliure comerç (TLCAN). Per altres, va començar el 1999 a Seattle amb la primera manifestació global a gran escala contra l’escenari de negociació - imposició més poderós del món, l’OMC, que aglutina 135 països, la majoria del planeta. Aquesta transició podria durar 10 o 20 anys. No ho sabem. Els signes d’aquesta transició se van aguditzant. Y no només es tracta dels moviments de protesta contra la globalització, sinó la crisi econòmica al si del G-8 i els països - empreses més poderoses dins dels tres blocs econòmics del món: al Continent Americà, Canadà està en crisi, però els Estats Units viuen una recessió econòmica travessada per una crisi democràtica davant del qüestionament sobre la legitimitat d’un procés electoral i d’un nou president ‘armamentista’.

A Àsia, Japó no es recupera de la crisi marcada des del 1998. A la Unió Europea, Alemanya redueix el creixement, Anglaterra passa per una crisi agropecuària i el president de França s’enfronta a un major descontentament social. Per la seva banda, el president Putin, de Rússia, arrossega una crisi política cada cop més aguda. Silvio Berlusconi, primer mandatari d’Itàlia i amfitrió del G-8 a Gènova, va encapçalar el 1994 la Cimera del G-7 quan n’era president.

Davant d’aquesta nova crisi, els signes de la guerra es fan palesos arreu del món. El president George Bush llança ara una altra carrera militar al món i una ofensiva a l’Amèrica Llatina amb el Pla Colòmbia, que infesta de militars tota l’Amèrica Llatina. El G-8 es reuneix ara per dirimir les seves diferències entorn a les qüestions del medi ambient, els drets laborals, els tractats de lliure comerç, la bastida del circuit neoliberal, el petroli, el gas i l’aigua, el comerç i els territoris mundials. Però enmig de tot això l’esperança sorgeix des del sud. Indígenes i camperols continuen resistint, sobrevivint i interpel·lant a la societat mundial.

¿Quants anys hauran de passar a Chiapas i Mèxic perquè els drets i la cultura indígenes siguin reconeguts després que el Congrés de la Unió aprovés la reforma constitucional negant les possibilitats de pau? ¿El govern vol generar o justificar la violència? Així, l’escenari de les lluites indígenes s’enfortirà en el terreny, les localitats, les regions, en llurs terres i territoris.

En el pròxim Butlletí de “Chiapas al Día” abordarem la cronologia neoliberal i la resistència.

CIEPAC és membre del Moviment per la Democràcia i la Vida (MDV) de Chiapas; de la Xarxa Mexicana d’Acció Enfront del Lliure Comerç (RMALC); de la Convergència de Moviments dels Pobles de les Amèriques (COMPA).

Gustavo Castro Soto
CIEPAC, A.C.

Nota: Si utilitzes aquesta informació, cita’n la font i la nostra bústia de correu electrònic. T’agrairíem molt que ens fessis arribar els teus comentaris sobre aquests Butlletins. CIEPAC, A.C., és una organització no governamental i no lucrativa, i el teu suport és necessari per continuar oferint-te aquest servei informatiu i d’anàlisi. Si desitges col·laborar amb nosaltres, amb qualsevol quantitat, t’estarem profundament agraïts. El compte bancari és el següent:

CIEPAC, A.C.;
Banc: Banamex;
Número de compte: 7049672;
Sucursal 386;
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic.
ABA/ Suite: BNMXMXMM

Gràcies!

Centre d’Investigacions Econòmiques i Polítiques d’Acció Comunitària
CIEPAC, A.C.
Eje Vial Uno, No. 11
Col. Jardines de Vista Hermosa
29297 San Cristóbal, Chiapas, MEXICO

Telèfon:
a Mèxic: 01 967 85832
des de l’exterior: +52 967 85832

Note: If you wish to be placed on a list to receive this English version of the Bulletin, or the Spanish, or both, please direct a request to: ciepac@laneta.apc.org and indicate whether you wish to receive the bulletin in plain text or as a Word 7 for Windows 95 attachment.

Note: If you use this information, cite the source and our email address. We are grateful to the persons and institutions who have given us their comments on these Bulletins. CIEPAC, A.C. is a non-government and non-profit organization, and your support is necessary for us to be able to continue offering you this news and analysis service. If you would like to contribute, in any amount, we would infinitely appreciate your remittance to the bank account in the name of:

CIEPAC, A.C.
Bank: Banamex
Account number: 7049672 Sucursal 386
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, México.
You will also need to use an ABA number:
BNMXMXMM

Thank you! CIEPAC

Telephone:
in México: 01 967 674 5168
from outside Mexico:: +52 967 674 5168