El 23 de juliol d’aquest any es durà a terme la Cimera del Grup dels Vuit (G-8) a Gènova, Itàlia, al cor de l’Europa unificada, en la qual han aixecat muralles i obstacles per impedir les protestes que tindran lloc contra la globalització neoliberal. Els mandataris d’aquests països s’allunyaran en un iot per endinsar-se al mar.

Malgrat que en el G-8 es concentra el motor de la globalització, en tot el circuit o bastida del neoliberalisme es registren manifestacions de l’inconformisme mundial (vegeu el Butlletí de “Chiapas al Día” Núm. 250 i altres documents sobre la globalització a http://www.ciepac.org/). A continuació exposem una cronologia d’algunes d’aquestes manifestacions. Es tracta de l’agenda activa governamental - empresarial i l’agenda reactiva de la societat mundial contra els diversos nivells del circuit neoliberal.

1) 1 de gener de 1994. MÈXIC. Entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç amb Amèrica del Nord (TLCAN). El mateix dia s’alça a Chiapas l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) contra un model econòmic que ha accentuat la misèria i la marginació econòmica, política, social i cultural dels pobles indígenes, i que s’intensificaria amb el TLCAN, les modificacions a l’Art. 27 Constitucional i altres reformes. Això va despertar les consciències del país i amb l’ús d’internet va generar un moviment mundial de solidaritat, de lluita i de resistència. Tot i que a diversos països es mantenien lluites de protestes de caràcter internacional en torn al model neoliberal, el zapatisme va concentrar durant cinc anys l’atenció i l’eix de la resistència internacional. Curiosament, fou aquest any quan apareix el concepte de “mundialització” o “globalització”. Pels volts d’aquest any es produeix el sorgiment de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).

2) 30 de Novembre de 1999. ESTATS UNITS. Ronda del Mil·leni de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Seattle. Més de 50 mil persones de tots els sectors socials i polítics de molts països van sortir al carrer i van provocar que els més 130 Caps d’Estat interrompessin la Tercera Cimera Ministerial de l’OMC, que reuniria també a més de 5 mil delegats, els quals pretenien accelerar el procés d’alliberament econòmic mundial. L’organització, la magnitud i l’èxit d’aquesta protesta va generar un impacte mundial i una nova etapa en les lluites globals contra el model econòmic. L’organització en grups d’afinitat amb autonomia en l’acció tàctica; la coordinació descentralitzada, una descentralització coordinada i la resistència civil pacífica van ser-ne els principals eixos. Amb el lema “pensa global i actua local” la protesta fou una festa democràtica, cultural i plural. Música, dansa i titelles, entre altres accions, caracteritzarien d’aquí en endavant moltes mobilitzacions contra la globalització. D’aquesta manera, la festa a Seattle va irrompre en l’escena política mundial, va generar esperances en la societat mundial i la consciència sobre el circuit de la globalització. D’altra banda, Seattle va treure de Chiapas l’eix articulador de les lluites, encara que l’esperit zapatista segueixi envaint i es faci present en les lluites mundials on els indígenes zapatistes són evocats a tall d’exemple..

3) 30 de Gener del 2000. SUÏSSA. Fòrum Econòmic a Davos. Més de mil empreses transnacionals, de les més riques del món, es reuneixen anualment a Davos, Suïssa, juntament amb els Caps d’Estat per acordar les agendes econòmiques mundials. Aquest Fòrum fou inaugurat l’any 1971. Un impressionant dispositiu policíac va protegir la trobada de les empreses i els governs, per guardar-los de més de mil manifestants de diversos països, els quals van destruir un McDonalds i van aconseguir trencar el cèrcol policíac. Fou precisament en aquesta trobada on qui llavors era president de Mèxic, Ernesto Zedillo, va anomenar des de la seva trinxera “globalifòbics” als milers de persones d’arreu del món que protesten contra l’actual model econòmic.

4) 13 de Febrer del 2000. TAILÀNDIA. X Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD) a Bangkok. Més de 3 mil delegats governamentals dels 190 països membres es van reunir el dia en què Michel Camdessus deixava la presidència del Fons Monetari Internacional (FMI). Els centenars de manifestants exigien que Camdessus anés als tribunals com a responsable de les polítiques econòmiques del món i els deutes externs sobre els països pobres.

5) 16 i 17 d’Abril del 2000. ESTATS UNITS.  Reunió del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM) a Washington.  Mentre se celebrava la reunió del Comitè Internacional Monetari i Financer del FMI, una mobilització impressionant de milers de persones van provocar un estat de setge als edificis del FMI i el BM, van formar una cadena humana i van bloquejar-ne els accessos. A ambdós organismes se’ls acusa d’endeutar als països, imposar Programes d’Ajustament Estructural, accentuar la pobresa al món, degradar el medi ambient; eliminar les sobiranies dels països, els drets humans i destruir pobles i cultures. Malgrat la gran mobilització, el control i la repressió foren més brutals que a Seattle.

6) 6 de Setembre del 2000. ESTATS UNIDTS. Cimera del Mil·leni de les Nacions Unides i el V Fòrum anual sobre L’Estat del Món a Nova York. Els manifestants van topar amb la policia quan realitzaven la marxa davant la seu de l’ONU per manifestar el seu rebuig a la globalització mentre presidents, reis, primers ministres, generals i empresaris prometien disminuir la pobresa del món.

7) 11 al 13 de Setembre del 2000. AUSTRÀLIA. Fòrum Econòmic Mundial Àsia-Pacífic a Melbourne. Més de dos mil policies antidisturbis van reprimir als manifestants en una batalla que va durar tres dies mentre governs i empresaris es reunien prèviament als Jocs Olímpics en aquell país. Malgrat la repressió, el president del Fòrum Econòmic Mundial, Klaus Schwab, va manifestar que “demostrem que estem a favor de la globalització, però amb una dimensió humana i una responsabilitat social i ambiental”.

8) 26 al 29 de Setembre del 2000. REPÚBLICA TXECA. La 55 Cimera de l’FMI-BM a Praga. Els manifestants van augmentar fins a més de 15 mil persones tot i els bloqueigs a les fronteres per impedir el pas d’italians i de manifestants d’altres nacionalitats. El govern txec va augmentar la repressió. De nou, centenars d’empresonats. En les protestes va augmentant el grau de resposta violenta dels manifestants. En una entrevista a James Wolfesohn, president del BM, publicada a El País el 25 de setembre del 2000, va afirmar a Praga que: “El que està clar és que hem subestimat la seva capacitat d’organitzar reunions i muntar protestes. Tot això no hauria esta possible sense internet. Però resulta difícil dialogar amb ells. Hem intentat formar un fòrum permanent amb totes les organitzacions, però és difícil. Si una organització accepta, les altres l’acusen d’haver-se venut. ¿A vostès se’ls acut alguna idea millor? Ja no sé què més fer...Resulta dur per a la meva gent que, com a tot el món, li agrada sentir-se estimada. Estic d’acord amb vostè que si segueixen repetint que el Banc Mundial és la causa de tots els mals, l’opinió pública s’aixecarà contra nosaltres”.

9) 7 al 10 de Desembre del 2000. FRANÇA. Cimera de la Unió Europea a Niça. Mentre els 15 governs de la Unió Europea es reunien, més de 60 mil sindicalistes europeus, del sector camperol, activistes, grups de drets humans, etc., van prendre els carrers i es van enfrontar a la policia que novament protegia als delegats governamentals dels crits per la democràcia que exigeix la societat global, així com el respecte i compliment dels drets humans, laborals i l’adopció de polítiques socials dels governs. En fi, de nou apareix un dels dilemes que planteja la globalització: fins on arriba el paper de l’Estat en la conducció i regulació de l’economia, dels drets humans, dels sectors més desprotegits, de l’ecologia i dels interessos de la Nació.

10) 25 al 27 de Febrer del 2001. MÈXIC. Fòrum Econòmic Mundial de Davos a Cancún. Mentre l’elit econòmica i política del món es reunia per continuar amb el model neoliberal i justificar-lo amb un discurs de preocupació pels pobres, al carrer la policia duia a terme una brutal repressió contra centenars de manifestants que van protagonitzar escenes que van donar la volta als mitjans de comunicació.

11) 6 i 7 d’Abril del 2001. ARGENTINA. Reunió de Viceministres de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) a Buenos Aires. Mentre els governs preparaven l’esborrador que seria presentat a Quebec en la III Cimera de Les Amèriques per firmar l’Acord de l’ALCA, milers de manifestants que protestaven contra aquest procés antidemocràtic i negociat a esquenes de la societat en general exigien que els documents fossin públics. Novament, la resposta dels governs fou la repressió i la presó pels qui demanen la inclusió i la democràcia.

12) 20 al 22 de Abril del 2001. CANADÀ. III Cimera de Les Amèriques a Quebec. Amb milions de dòlars per a una major seguretat i milers de policies antidisturbis fortament equipats, els presidents del Continent Americà es van tancar rera una muralla de 4 quilòmetres per allunyar-se del governats mentre negociaven la venda de la sobirania de les nacions al capital financer i a les grans empreses transnacionals dels Estats Units. L’ALCA, el símbol de l’acord comercial més terrible, perillós i danyí que hagi existit fins el moment al món, que agrupa els aspectes més antidemocràtics d’altres tractats comercials i els elements que més beneficien el capital productiu transnacional. Davant d’això, més de 60 mil persones de tots els sectors i de tot el Continent van protestar pels carrers amb música, balls, festes, titelles i fòrums de discussió. Es van tornar a citar els grups afins i la violència governamental amb gasos lacrimògens, raigs d’aigua i bales de goma fou la tònica general durant tres dies.

13) 25 al 27 de Juny del 2001. CATALUNYA. III Conferència sobre Economia i Desenvolupament del BM a Barcelona. Aquesta trobada es va suspendre davant l’organització de protestes contra la globalització que van preparar milers de manifestants europeus.

Després de Seattle, els governs no volen ser amfitrions de l’OMC. Per aquest motiu es durà a terme la pròxima Cimera a finals del 2001 a Doha, la capital de Qatar, país governat per una monarquia autoritària (un emirat) i que va registrar un fallit cop d’Estat l’any 1996. En aquesta petita península d’Aràbia de més d’11 mil quilòmetres quadrats enmig del desert i les aigües del golf Pèrsic, els governs pretenen allunyar-se cada cop més del món i de la pobresa que generen les seves pròpies polítiques, sota la protecció d’un govern repressor que no escatimarà esforços per aturar les protestes. A més, ¿algun activista arribarà fins allà, entre el desert, l’idioma àrab, la religió islam i sense organització civil local vinculada a les lluites mundials contra la globalització? ¿Com és possible que els governs que es consideren democràtics acceptin reunir-se en un país on la democràcia brilla per la seva absència i hi regnen les violacions als drets humans? Això no és més que un reflex del que representa l’OMC: l’antidemocràcia. La pròxima seu de qualsevol element del circuit neoliberal podria ser l’estació espacial russa o simplement podria ser negociat - imposat en l’escenari d’internet.

També hi va haver d’altres protestes amb menys ressò en la premsa com la Cimera de la Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC) el 1999; i el juny del 2000 la Reunió de l’Organització d’Estats Americans (OEA) a Canadà, l’Avaluació de la Cimera de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Social a Ginebra, i el Congrés Mundial del Petroli a Calgary. I a l’octubre del mateix any la III Conferència Àsia - Europa a Seül, Corea. I així, molts d’altres moments en els quals la societat segueix protestant cada vegada que l’agenda de la globalització té lloc en algun indret del món o del sistema solar.

En base a les reaccions de la societat mundial podem destacar algunes reflexions. De la declaració de guerra del TLCAN contra la societat i els indígenes, i dels zapatistes contra el sistema, passem al diàleg, la negociació i les vies polítiques i democràtiques per les quals els zapatistes van apostar a Chiapas, així com a la trobada i l’enfortiment del teixit social i organitzatiu. Van passar els anys en què s’esperava resposta i esperances per les quals la via del diàleg aconseguís incorporar els pobres al desenvolupament. Però la resistència pacífica de Seattle va transitar cap a una major confrontació a la República Txeca, on Praga va esdevenir un nou episodi de les lluites contra la globalització.

El distanciament entre els governs i les societats es va obrint cada cop més, els espais polítics i de diàleg, reduint-se i les respostes en ambdues bandes són cada cop més violentes. Mentrestant, els diversos nivells del circuit de la globalització neoliberal s’apropien del discurs i les demandes socials. Parlen de democràcia, de consultes, de transparència, d’una nova relació governs - societats. El mes de febrer del 2000, el llavors director - gerent de l’FMI, Michel Camdessus, va assegurar que “els millors amics dels pobres són les nostres institucions, i això pot quedar ben demostrat i documentat, mentre que la resta, que som una vertadera amenaça i els qui provoquem la pobresa, seria molt difícil de demostrar”.

D’aquesta manera, aparenten preocupar-se pel medi ambient i els pobres i justifiquen, en els seus discursos, com les polítiques que duen a terme són pel benefici de les persones més desprotegides del món, per alleujar la pobresa que ells mateixos provoquen i, alhora, van sofisticant les estratègies per controlar l’assistència dels manifestants o per augmentar els presos de consciència que són ara els ‘presos globals’. Amb fons públics per controlar al públic, inverteixen cada cop més milions de dòlars en armament, seguretat i policies per quan es reuneixen a qualsevol indret del planeta. Novament, la indústria militar s’enriqueix. I és que la profundització del neoliberalisme va acompanyada necessàriament per la carrera armamentista i militar per quatre raons: 1) les regles del lliure comerç també inclouen la indústria militar; 2) en la mesura que els governs perden credibilitat i consens social, major és la necessitat de repressió del descontentament; 3) les inversions requereixen i exigeixen seguretat pública als governs, sobretot dels recursos estratègics (petroli, energia elèctrica, aigua, biodiversitat, vies de comunicació, etc.); 4) els serveis militars tendeixen a alliberar-se dins el mercat, a ésser privatitzats com en el cas dels Estats Units amb el Pla Colòmbia, on la contractació d’empreses militars per entrenar, assessorar, vendre armament, serveis d’intel·ligència i accions directes s’han incrementat. Aquestes raons, entre d’altres, expliquen l’increment de les despeses militars al tercer món.

Les protestes contra la globalització han aconseguit crear més consciència sobre els elements del seu circuit profunditzant la crisi de legitimitat i, per tant, augmentant la capacitat de coerció i repressió legalitzada i monopolitzada dels governs, davant la poca credibilitat que tenen els suposats beneficis que hauria de portar el model que ens ofereixen - imposen. Les agendes de les lluites tendeixen a mostrar interès sobre la necessitat de la cancel·lació dels deutes externs dels països, eliminar la política d’ajustament estructural; pel respecte als drets humans, laborals, econòmics, socials, polítics, culturals; contra l’obertura comercial, els organismes genèticament modificats, les privatitzacions o els megaprojectes; pels drets de les dones, la protecció al medi ambient, etcètera. Així, les manifestacions són cada cop més multinacionals, multigeneracionals, multiracials, multisectorials, multitemàtiques i multiclassistes, multipilicades per tot el món.

Les inquietuds ronden en torn a si val la pena continuar perseguint les agendes del poder polític i financer global, o generar la pròpia agenda social mundial. Si combatem els efectes o humanitzem les polítiques neoliberals de les institucions transnacionals per sentir menys l’agudització de la misèria. També hi ha qui desitja que es conformin centres de convergències fixos i permanents i qui es nega a qualsevol estructura mundial de lluita antineoliberal; qui vol programes d’acció coordinats i qui vol anar per lliure. Per això, hi ha extrems oposats: descentralització - centralització; violència - no violència; estructura - anarquia; negociacions amb el poder - no negociacions; etcètera. Segons sembla, es pot fer el mateix diagnòstic sobre la globalització neoliberal i el seu circuit, però no sobre les formes de combatre’l, neutralitzar-lo o alternar-lo cap a un altre model econòmic.

El repte es preveu tan immens que és difícil per a molts imaginar-se un nou món, un nou model econòmic per a tothom, incloent i just. La història ens revela que cap dels models econòmics ha estat perpetu, de manera que el neoliberalisme no durarà cent anys i tampoc hi ha qui els aguanti. També ens diu que, lamentablement, els processos de transició d’un model a un altre no han transcorregut en pau, sinó amb violència i sang vessada, guerres absurdes, lluites d’interessos, governs antidemocràtics que no han volgut deixar el poder i pobles que no estan disposats a seguir sent trepitjats. Això ens ha de fer entendre que les lluites contra la globalització no estaran absentes de violència entre els qui originalment la generen i qui ja no la suporten. No podem caure en el puritanisme ni en la ingenuïtat. Ara bé, tampoc es pot justificar cap tipus de violència per part de la societat mundial, ni la violència institucionalitzada, ja sigui directa o estructural, que mata a milers de nens de fam poc a poc.

Per tant, la pregunta fonamental no és si el neoliberalisme té fi, sinó cap a quin model econòmic estem transitant. I això depèn de totes les iniciatives, propostes i lluites que s’estan gestant al món. Aquesta agenda social mundial la tractarem en un altre butlletí.

CIEPAC és membre del Moviment per la Democràcia i la Vida (MDV) de Chiapas; de la Xarxa Mexicana d’Acció Enfront del Lliure Comerç (RMALC); de la Convergència de Moviments dels Pobles de les Amèriques (COMPA).

Gustavo Castro Soto
CIEPAC, A.C.

Nota: Si utilitzes aquesta informació, cita’n la font i la bústia de correu electrònic. T’agrairíem molt que ens fessis arribar els teus comentaris sobre aquests Butlletins. CIEPAC, A.C., és una organització no governamental i no lucrativa, i el teu suport és necessari per continuar oferint-te aquest servei informatiu i d’anàlisi. Si desitges col·laborar amb nosaltres, amb qualsevol quantitat, t’estarem profundament agraïts. El compte bancari és el següent:

CIEPAC, A.C.;
Banc: Banamex;
Número de compte: 7049672;
Sucursal 386;
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic.
ABA/ Suite: BNMXMXMM

Gràcies!

Centre d’Investigacions Econòmiques i Polítiques d’Acció Comunitària
CIEPAC, A.C.
Eje Vial Uno, No. 11
Col. Jardines de Vista Hermosa
29297 San Cristóbal, Chiapas, MÈXIC

Telèfon:
a Mèxic: 01 967 85832
des de l’exterior: +52 967 85832

Note: If you wish to be placed on a list to receive this English version of the Bulletin, or the Spanish, or both, please direct a request to: ciepac@laneta.apc.org and indicate whether you wish to receive the bulletin in plain text or as a Word 7 for Windows 95 attachment.

Note: If you use this information, cite the source and our email address. We are grateful to the persons and institutions who have given us their comments on these Bulletins. CIEPAC, A.C. is a non-government and non-profit organization, and your support is necessary for us to be able to continue offering you this news and analysis service. If you would like to contribute, in any amount, we would infinitely appreciate your remittance to the bank account in the name of:

CIEPAC, A.C.
Bank: Banamex
Account number: 7049672 Sucursal 386
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, México.
You will also need to use an ABA number:
BNMXMXMM

Thank you! CIEPAC

Telephone:
in México: 01 967 674 5168
from outside Mexico:: +52 967 674 5168