Del 20 al 22 de juliol, va tenir lloc a Gènova, Itàlia, la Cimera del Grup dels Vuit (G-8), representat pels set països més rics i industrialitzats del món (Gran Bretanya, França, Canadà, Itàlia, Estats Units, Alemanya i Japó), a més de Rússia, el segon arsenal nuclear del món. Actualment, aquests Vuit gegants mantenen relacions difícils entre ells.

El G-8 va rodejar la “zona roja” amb una àrea blindada de quatre quilòmetres per protegir el Palau Ducal de les veus de la societat global. La ciutat es va convertir en una gegantesca trinxera on es van tancar autopistes, ports, aeroports i tots els accessos possibles. Es van deportar moltes persones i els enfrontaments, la majoria provocats per infiltrats de la policia, van provocar centenars de ferits i presos, a més de l’assassinat de l’italià Carlos Giuliano, de 20 anys d’edat, mort per un tret al cap i atropellat per un vehicle de la policia. Aquesta reunió es va cobrar el primer mort de les lluites contra la globalització, tot i que ja s’ha cobrat milers de morts al món per la fam i les guerres que disputen territoris, petroli i altres recursos estratègics.

Com en temps del feixisme, la policia va entrar al lloc on dormien els manifestants de forma violenta i va robar i destruir les proves registrades de violacions als drets humans. Increïble fou pels pobles del Primer Món veure tanta impunitat en les seves terres, cosa que és costum en les nostres.

Tanmateix, la protesta també fou una festa de carnaval amb música, titelles i moltes expressions artístiques. La societat global va acorralar moral i políticament als portaveus del motor del neoliberalisme i va mostrar, un cop més, que ja no tenen on reunir-se i que el descrèdit toca a les seves portes en qualsevol lloc del món on decideixin reunir-se. El proper encontre del G-8 serà del 26 al 28 de juny del 2002 en el lloc més allunyat que van poder trobar a Canadà, a Kananaskis, un poble de la província d’Alberta que només compte amb 350 habitacions d’hostalatge.

Gènova fou diferent. Fins el moment ha estat la protesta de major magnitud contra la globalització de la misèria i en contra del grup de persones més reduït del món: 300 mil persones dins del continent i 8 persones fora del Continent brindant en un vaixell, lluny de la xusma, negociant el món. A Gènova hi va haver organitzacions de tot el món, de tots els sectors i edats. En comparació amb d’altres manifestacions contra els diversos nivells del circuit de la globalització, Gènova va excedir els pressupostos de seguretat, la quantitat de persones que van protestar i la violència legalitzada i institucionalitzada que va comptar amb el suport de 20 mil policies i militars.

Diversos mitjans de comunicació europeus van qualificar l’encontre del G-8 com una reunió amb pocs resultats; que s’hauria de suspendre, i van criticar també les exagerades mesures de seguretat, la repressió i el malbaratament de 25 milions de dòlars per president. Per tant, això va significar un cost d’aproximadament 200 milions de dòlars perquè fessin el ridícul davant el món.

A la trobada del G-8 no van faltar els seus satèl·lits. També hi va assistir la representació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç (OMC), l’Organització Mundial de la Salut (OMS), entre altres. Els punts de l’agenda de la Cimera del  G-8 van ser:

1) Crisi de l’economia mundial. El G-8 va reconèixer que la desacceleració econòmica és major del que s’esperava, perquè l’economia dels Estats Units es troba en recessió. Japó amb un creixement proper al zero i Europa amb el 2% amb pressions inflacionàries, atur i crisi en el sector agrícola. Canadà amb un creixement econòmic del 3%. El G-8 també va manifestar la preocupació pels alts preus del petroli que “posen en perill la recuperació mundial”. O sigui, ells són el món, ho són tot. Els que consumeixen més petroli es preocupen de com controlar-ne els preus i la producció que no està en els seus territoris. Aquesta és una de les poderoses raons de la militarització generada amb el “Pla Colòmbia”, ara anomenada “Iniciativa Andina”, que el govern d’Estats Units ha desplegat en el nostre Continent per controlar el gas, el petroli de Veneçuela i d’altres recursos estratègics.

La terrible crisi que viu Argentina actualment i que té mobilitzada a la població pels carrers, pot ser l’avantsala de l’explosió de l’actual crisi econòmica, política i social de Mèxic enmig de la recent contrarreforma constitucional que va aprovar el Congrés de la Unió en matèria indígena. Per si fos poc, el govern mexicà ha anunciat que el creixement de l’economia passarà del 7% esperat a menys del 2%. Vindran noves retallades pressupostàries, acomiadaments massius, més tancaments d’empreses i mes impostos per a la població.

Malgrat les protestes i els signes evidents de la crisi econòmica mundial i la pobresa, el cinisme dels portaveus del capital transnacional fou impensable. El multimilionari primer ministre d’Itàlia, Silvio Berlusconi, va afirmar que “desitgem una cimera amb rostre humà. Jo sóc humil, no ens aprofitem dels pobres”. El president dels Estats Units, Goerge W. Bush va afirmar que “només el desenvolupament dels països rics suposarà el desenvolupament dels més pobres” i que “l’antiglobalització condemna la gent a la misèria”. No oblidem que després de 20 anys en què els països pobres han aplicat polítiques neoliberals, la població mundial s’ha empobrit encara més. No obstant això, pel G-8 la solució a la pobresa del món és comprometre’s a: “perseguir polítiques que contribueixin al creixement global augmentant la productivitat ... a través d’una reforma estructural, el lliure comerç i la cooperació econòmica internacional reforçada”.

2) La Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el novembre d’aquest any a Qatar. Després de la derrota a Seattle contra la societat global, l’any 1999, més de 180 governs del món es reuniran en un país governat per una monarquia autoritària en una petita i remota península d’Aràbia, enmig de les aigües del golf Pèrsic. Però no només hi ha l’agenda de negociació - imposició del G-8 sobre la resta del món per ampliar els mercats i reactivar així les economies en crisi, sinó les contradiccions entre ells mateixos. Per ells, l’OMC és l’escenari de la disputa comercial.

3) El deute dels països més pobres. El G-8 va acordar perdonar el deute a 23 països altament endeutats i pobres per una quantitat de 53 mil milions de dòlars. Entre aquests països trobem Hondures, Bolívia i Nicaragua. A canvi, els exigeixen aplicar ràpidament les reformes econòmiques, legals i socials necessàries per ampliar el lliure comerç. Això significa donar suport a l’estratègia que el Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tenen sobre els països pobres fortament endeutats en els quals, si apliquen un programa d’ajustament més sever, després d’un o dos anys de verificar-ne la implementació, veurien si se’ls condona tot el deute.

Aquesta quantitat que es perdona als països pobres és el que el Pentàgon dels Estats Units es gasta en poc més de dos mesos, que té un pressupost de 700 milions de dòlars diaris, quan cada dia moren en el món 40 mil nens per causa de la pobresa.

L’any 1974, Amèrica Llatina tenia un deute extern de 36 mil milions de dòlars. Tan sols un any després, el 1975, es va duplicar arribant a 75 mil 300 milions de dòlars. Des de llavors, la globalització del neoliberalisme i l’aplicació de les polítiques que segons el G-8 traurien el món de la pobresa, han generat actualment a Amèrica Llatina un deute extern de 750 mil milions de dòlars, que equival al 39% del Producte Interior Brut (PIB) de tota la regió i al 201% de les seves exportacions.

4) Obertura dels mercats a les exportacions. A menys que sigui matèria prima barata, els països més rics mantenen tancades les fronteres al lliure comerç i als productes que provenen dels països en desenvolupament. Els països rics mantenen forts subsidis a l’agricultura i l’exportació, cosa que fa impossible que els països pobres competeixin en les mateixes condicions contra les grans transnacionals que controlen l’agricultura i l’alimentació mundials.

Mentre el president Bush dels Estats Units pressiona per alliberar el mercat internacional dels aliments transgènics, Europa ha n’ha fixat legislacions de control. I després que Europa prohibís la importació de carn vacuna procedent dels Estats Units, aquest darrer imposa sancions al mercat europeu. Poc temps després cau sobre el vell continent la crisi de les “vaques boges” provocant una crisi ramadera i fins i tot el suïcidi de productors en Gran Bretanya.

Bush té en el seu equip de govern a funcionaris vinculats amb la transnacional Monsanto, líder mundial en la producció d’aliments transgènics, entre els quals destaca el blat i l’alta fructuosa, l’exportació dels quals cap a Mèxic ha posat en crisi al sector del sucre i del blat. El G-8 tampoc accepta que se’ls cobri l’Impost Tobin, que consisteix en gravar el 0.05% de les seves transaccions al mercat de canvis perquè els països ho destinin al desenvolupament i a la lluita per la pobresa. Avui, el govern dels Estats Units s’ha negat a complir el Tractat de Lliure Comerç negant l’entrada del transport mexicà al seu territori per la pressió de les transportistes d’aquell país que temen la competència. De la mateixa manera no entren la tonyina ni altres productes, com succeeix a Europa amb el Tractat de Lliure Comerç amb la Unió Europea.

Un dia després de finalitzada la Cimera del G-8, a Brussel·les, Bèlgica, un dels pannells de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) va votar en contra del pla fiscal dels Estats Units ja que oferia subsidis il·legals a les exportacions de les empreses transnacionals, a les quals els estalviaria milers de milions de dòlars a empreses com Boeing Company, Microsoft, entre d’altres empreses d’agroexportació. Així, als països més pobres se’ls obliga a fer el que es protegeix en els rics. Per exemple, mentre els països en desenvolupament eliminen els seus aranzels (impostos a les inversions de l’exterior) i els subsidis a diversos sectors productius, els països desenvolupats van incrementar en la darrera dècada els subsidis als productes agrícoles de 247 mil milions de dòlars el 1986, a 360 mil milions de dòlars el 1999.

5) Almoines a la salut mundial. En aquest encontre també hi van acudir els mandataris africans d’Argèlia, Sud-Àfrica, Bangladesh, Senegal i El Salvador, demanant clemència als poderosos i un petit espai perquè escoltessin les súpliques dels pobles altament endeutats, malalts i amb fam. Com a resposta van obtenir les sobralles de la taula. El G-8 va aprovar un fons de mil 300 milions de dòlars per combatre les malalties en els països més endeutats del món, especialment els països africans, amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, dels quals són amos. Aquestes malalties estan vinculades amb la pobresa,  com la malària, la tuberculosi i la Sida. Per a l’educació van aprovar un fons similar. No obstant això, tan sols els Estats Units va destinar l’any passat la mateixa quantitat, mil 300 milions de dòlars, al “Pla Colòmbia”. Encara és més sorprenent veure que l’home més ric del món, Bill Gates i els seus negocis d’ordinadors, va obtenir guanys de 25 mil 300 milions de dòlars en el darrer any, és a dir, 20 vegades més del que el G-8 va destinar para alleujar les malalties d’Àfrica.

Durant segles, els membres del G-7 van saquejar el Continent Africà, el van esclavitzar, humiliar i assassinar. Van desaparèixer ètnies i pobles sencers. Van institucionalitzar la fam i la pobresa. Davant del colonialisme i la rapinya sobre Àfrica, el president francès Jacques Chirac va afirmar que “Aquesta ha estat la primera vegada que s’ha parlat seriosament sobre l’Àfrica i els seus problemes i que s’han analitzat les necessitats de les nacions en vies de desenvolupament”. I per disminuir la pobresa d’Àfrica van acordar la “inversió privada al Continent, increment del comerç intern i extern com a motor del progrés, lluita contra les grans epidèmies; les guerres civils i la corrupció”. Però no esmenten el deute extern africà al Fons Monetari Internacional de 320 mil 800 milions de dòlars, que equival al 68% del Producte Interior Brut de tot el Continent Africà.

Mentre el G-8 representa el 14.1% de la població, els 51 països d’Àfrica tenen el 12% de la població mundial. El G-8 té el 48.3% del Producte Interior Brut Mundial i Àfrica el 3.2%. El G-8 té el 50% de les exportacions mundials i Àfrica el 1.8%. Així, la diferència del PIB entre el G-8 i els 51 països africans és de 1,500%.

A l’interior del G-8, el major PIB Mundial el té Estats Units (21.9%), seguit d’Alemanya (7.6%), Japó (7.6%), França (3.3%), Itàlia (3.2%), Gran Bretanya (3.2%), Rússia (2.4%) i Canadà (2%).

6) Calentament global. La terra s’està calentant per tanta emissió de gasos contaminants. S’estan alterant els climes, els ecosistemes i la producció del camp, entre d’altres efectes. El 1997 es va formular el Protocol de Kyoto amb la finalitat de reduir els gasos que provoquen l’efecte hivernacle. Però els Estats Units, que és el major contaminant del món, no vol firmar aquest Protocol i farà tot el que sigui possible per defensar els interessos de les seves empreses argumentant que l’ “economia i els interessos dels Estats Units són més importants que el calentament global”. A més, el G-8 representa el 50% del consum mundial d’energia i el 40% de les emissions de diòxid de carboni (CO2).

Un dia després de la reunió del G-8, el 23 de juliol a Bonn, Alemanya, 180 països reunits en la Cimera del Clima de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) van ratificar el Protocol de Kyoto aïllant els Estats Units. Per la seva banda, Japó, un altre dels responsables majors del calentament global, dubta en complir-lo si Estats Units no se suma a aquest esforç mínim que estipula una reducció del 5.2% de les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle. Els Estats Units, per rentar-se d’aquesta culpa, va afirmar que mantindrà el seu lideratge en l’assistència i suport perquè altres països en desenvolupament combatin l’emissió de gasos contaminants. Una de les mesures més tramposes són els grans monocultius (eucaliptus, hule, palma africana, etc.) argumentant la reforestació que no és altra cosa que més pèrdua de biodiversitat, empobriment del camp, alteracions climàtiques, i més guanys per a les empreses transnacionals.

7) Aspectes militars. Quan el president d’Estats Units George W. Bush va anunciar la creació d’un escut antimíssils de 300 mil milions de dòlars per protegir-se dels enemics, Rússia va protestar i amenaçar amb augmentar el seu arsenal nuclear. Estats Units ja compte amb 7 mil armes nuclears que hauria de reduir a 3 mil segons l’acord de desarmament START II amb Rússia, qui va prometre reduir les armes nuclears a mil 500 ogives. En aquest context, Bush i el president rus Vladimir Putin van aconseguir l’acord de vincular la construcció de l’escut antimíssils d’Estats Units amb la reducció d’arsenals nuclears d’ambdós països que podria anul·lar el Tractat de Míssils Antibalístics (ABM, d’acord amb les sigles en anglès) firmat el 1972 durant la guerra freda.

L’any 1995, els Estats Units gastaven més de 20 mil milions de dòlars en armes nuclears. Dos anys després, el president Clinton va aprovar el pressupost de despeses militars per més de 256 mil milions de dòlars.

Curiosament, com en les dècades dels any 30 i 40, als 80 i ara des de l’any 2000, Estats Units pretén sortir de les crisis econòmiques reactivant l’economia de guerra. Ara es parla del fet que, aprofitant la crisi a Argentina, Estats Units desitja implantar una base militar en terres argentines, com ja ho està fent en el marc del Pla Colòmbia amb les bases militars de Comalapa a El Salvador, Palmerola a Hondures, Loreto a Perú, Manta a Equador, Libèria a Costa Rica, a les illes Aruba i Curazao enfront del petroli de Veneçuela; a Panamà, Nicaragua, Haití, Guatemala, Perú i, per suposat, a Colòmbia.

8) La crisi d’Orient Mitjà. Europa i Rússia pretenen enviar observadors al territori palestí, on porten mesos exigint observació internacional. A aquesta mesura s’oposen els Estats Units i els israelites. Finalment, la mesura es va aprovar tèbiament. Però la seva preocupació no els  va impedir venir a Chiapas per fer convenis d’inversió amb el govern de Pablo Salazar.

9) La crisi dels Balcans. El deteriorament de la situació a Macedònia preocupa al G-8. Estats Units  es disputa amb Europa un territori estratègic en termes econòmics i militars. La guerra als Balcans s’ha cobrat ja milers de morts i ha causat el desplaçament de la població. Pels europeus, la presència militar dels Estats Units en el seu pati és molesta, però no poden evitar-ne la ingerència.

Fins aquí l’agenda sobre les aigües del mar. I davant d’aquest panorama a qualsevol li venen ganes de sortir al carrer a protestar. Però el G-8 fa veure que tot això no li preocupa. Van acabar la trobada afirmant que, malgrat les mobilitzacions, la globalització és el camí correcte. Bush va afirmar que “és molt important per a les democràcies de tot el món que continuïn reunint-se i no deixar que la violència als carrers els ho impedeixi”. El primer ministre de Gran Bretanya, Tony Blair, va manifestar que seria “no solament un error, sinó quelcom molt perillós” que els líders del G-8 no tornessin a reunir-se. El G-8 va manifestar al final que “l’estratègia més eficaç per disminuir la pobresa és mantenir una economia global vigorosa, dinàmica, oberta i en creixement”. Estan decidits a “que la globalització funcioni per a tots els nostres ciutadans, en especial per als de països pobres. La integració d’aquestes nacions a l’economia global és la via més segura de respondre a les aspiracions fonamentals”.

Els Vuit gegants són els portaveus del capital financer transnacional i en representen les cobdícies. Silvio Berlusconi, empresari multimilionari d’Itàlia representa i vol, tal com ha afirmat Vicente Fox, un govern d’empresaris, per a empresaris i per empresaris; creu que “només el mercat produeix democràcia” i afirma que “hem treballat pels interessos del món”. El Primer Ministre Berlusconi és el 14è. home més ric del món i controla l’empresa de comunicacions més gran d’Itàlia. Mentre aquesta acumulació immoral de la riquesa segueixi, la societat global continuarà lluitant perquè no hi hagi rics mentre pobles sencers, nens i dones moren de fam al món.

Note: If you wish to be placed on a list to receive this English version of the Bulletin, or the Spanish, or both, please direct a request to: ciepac@laneta.apc.org and indicate whether you wish to receive the bulletin in plain text or as a Word 7 for Windows 95 attachment.

Note: If you use this information, cite the source and our email address. We are grateful to the persons and institutions who have given us their comments on these Bulletins. CIEPAC, A.C. is a non-government and non-profit organization, and your support is necessary for us to be able to continue offering you this news and analysis service. If you would like to contribute, in any amount, we would infinitely appreciate your remittance to the bank account in the name of:

CIEPAC, A.C.
Bank: Banamex
Account number: 7049672 Sucursal 386
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, México.
You will also need to use an ABA number:
BNMXMXMM

Thank you! CIEPAC

Telephone:
in México: 01 967 674 5168
from outside Mexico:: +52 967 674 5168