La III Guerra Mundial va veure la fi amb la caiguda del mur de Berlín. Va sepultar la “Guerra Freda” i el comunisme existent en un context en què la Unió Soviètica es retirava, derrotat, d’Afganistan. Avui, la IV Guerra Mundial ha acabat amb el mur del neoliberalisme, els murs de les Torres Bessones del Centre Mundial del Comerç (World Trade Center) i el braç militar: el Pentàgon. Per a molts analistes internacionals, és l’inici llarg d’un final anunciat. Si bé no del capitalisme, que per a alguns és inamovible i inqüestionable, sí de la globalització del neoliberalisme. Per d’altres, és l’aprofundiment de les contradiccions del neoliberalisme o les possibilitats d’aprofitar la transició per construir un altre projecte mundial més just, més humà. Un globus per a tothom.

Pels qui s’aferren al “model” neoliberal, aquesta guerra és l’oportunitat de salvar al capitalisme del suïcidi, de la pitjor recessió mundial, i reforçar i redefinir el corporativisme financer de Wall Street. De moment, un dels efectes immediats que podem observar és l’acceleració de la tendència neoliberal: la riquesa concentrada cada cop en menys mans, en menys corporacions transnacionals a cada una de les branques de l’economia mundial. Després dels atemptats terroristes de l’11 de setembre, s’ha produït el tancament d’empreses, comerços i negocis i la crisi en aerolínies, bancs i sistemes financers. Només els més grans sortiran guanyant i es menjaran als altres. Els aturats, refugiats, morts i famèlics s’han incrementat acceleradament al llarg de les darreres setmanes.

En moments històrics de transició mundial profunda com l’actual, reina la confusió i l’obscuritat sobre les conseqüències objectives a llarg termini que ocasiona una guerra planetària. Tot depèn de la manera com aconsegueixin reposicionar-se les forces polítiques i econòmiques a nivell mundial, i això es defineix en el transcurs del conflicte, la transició del qual pot durar 10 o 15 anys. Del liberalisme econòmic al model d’Estat del Benestar van transcórrer 15 anys de transició, entre la recessió econòmica mundial de 1929 i la fi de la II Guerra Mundial el 1945. En aquest període, ningú s’imaginava que es crearien dues institucions i eines que canviarien el rumb de l’economia mundial: el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM).

Després, de l’Estat del Benestar al Neoliberalisme, van transcórrer 15 anys més. Entre 1975 i la dècada dels vuitanta, i igualment enmig de guerres, violències i el sorgiment de guerrilles que s’hi oposaven, van arribar les dictadures militars, ajudades per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) i el govern dels Estats Units (EUA) que van facilitar la transició i l’aplicació de les polítiques neoliberals, les mateixes que van començar a imposar-se amb el BM i l’FMI amb l’anomenat Ajustament Estructural sota l’hegemonia dels EUA en l’economia mundial. A totes aquestes transicions, la indústria militar ha aparegut per reactivar l’economia i enfortir els interessos del gran capital transnacional.

Han passat trenta anys del neoliberalisme, i actualment es troba en el punt de màxima crisi, anunciada ja des d’abans de l’11 de setembre. Les grans mobilitzacions mundials contra la globalització i la crisi de l’economia mundial n’anunciaven la pròpia catàstrofe. Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), mil milions de persones arreu del món estaven a l’atur. Alemanya i Japó són els països industrialitzats amb més problemes, perquè comptaven amb 100 mil acomiadaments de treballadors al mes. Entre les empreses transnacionals que duen a terme més acomiadaments destaquen: General Electric, amb una retallada de 75 mil treballadors; Chrysler, amb 25 mil; Coca Cola, 6 mil; Xerox, 5 mil 200. En els darrers 25 anys d’economia neoliberal, les 500 empreses més grans del món havien acomiadat a 5 milions de treballadors. Tots els organismes internacionals, des de l’FMI fins la UNCTAD afirmaven que EUA, Japó i la Unió Europea (UE) ja s’encaminaven cap a una recessió inevitable que afectarà el món sencer. Als EUA, la confiança del consumidor es troba en els nivells més baixos dels darrers 15 anys i la pèrdua acumulada a la borsa de Nova York és la major en els últims 30 anys.

L’11 de setembre 7 mil persones innocents d’aproximadament 60 nacionalitats van perdre la vida en actes terroristes. És la primera vegada, des del 1812, que han atacat els EUA des del seu propi territori. Aquestes morts es van sumar als milers i milers de víctimes innocents per tants actes terroristes causats per molts grups i governs del món. Però aquest esdeveniment ha modificat el rumb i les condicions socials, polítiques, econòmiques i militars del planeta. EUA llença ara tota la potestat militar amb els aparells de guerra més sofisticats, milers de milions de dòlars i milers d’efectius perfilats cap a Afganistan per trobar a un home, entre els més de 6 mil milions d’habitants al món, causant dels atemptats terroristes de Nova York i Washington, on un grapat d’homes amb un passaport i una navalla, es  van convertir en els segrestadors aerosuïcides que han capgirat el món.

Estem en una guerra mundial, com mundial són els seus efectes. Però ¿qui perd i qui guanya?, ¿quines són les característiques que fan d’aquesta guerra una IV Guerra Mundial? Les teories s’alteren, es manipulen o es transformen o maduren. Brzezinkski, Giddens, Huntington, Soros, Friedman i Fukymana, com altres intel·lectuals del sistema, es justifiquen o exposen les seves teories sobre la fi del món, el “xoc de les civilitzacions”, la crisi del “capitalisme global”, la “tercera via”, “crisi de les democràcies”, etc. La filosofia, la sociologia, l’economia, l’ètica i fins i tot la religió entren en una crisi més profunda. Ni els bisbes del món que ara es reuneixen a Roma es posen d’acord sobre com qualificar i diagnosticar les matances que ara s’esdevenen a Afganistan i les dimensions ètiques del conflicte. ¿És inevitable la violència i les morts per fer justícia? ¿Fins quan cal justificar els milions de dòlars en armaments mentre milions de persones passen fam? ¿Fins quan l’ajuda humanitària en el context d’una guerra pot alimentar la violència? ¿Fins quan l’Islam, l’Església Catòlica, el judaisme i les altres religions poden suportar aquesta guerra sense condemnar-la enèrgicament? Aquestes i mil preguntes més sorgeixen amb aquesta guerra absurda. De totes maneres, el que podem constatar és que ni el capitalisme ni el comunisme ni l’Islam realment existents, en les seves expressions terroristes i fundamentalistes, han pogut resoldre els problemes de la humanitat. I que les religions poden ser tan fundamentalistes o terroristes com la vida política.

La guerra paralitza el comerç i les rutes comercials per mar, terra o aire. També es paralitzen les transaccions financeres, les inversions productives i especulatives de la borsa que perden milions de dòlars diaris que depenen d’una confiança que la guerra aniquila. Només les empreses gegants sobreviuran i acceleraran les fusions, les compres, la rapinya. Els governs del món estan reorientant les despeses cap a la seguretat i la defensa militar. Les monedes pugen i baixen respecte el dòlar, cosa que provoca inseguretat i inestabilitat comercial. Perden les empreses i els països que depenen del comerç exterior. Les empreses i els països que sortiran guanyant amb aquest conflicte seran els qui produeixen per alimentar o mantenir la guerra: alguns productors de petroli, energia, acer, or, tèxtils per confeccionar uniformes militars; químics i els seus derivats; entre d’altres. Les companyies d’assegurances perden i altres augmenten les quotes i els guanys. I les aerolínies comercials passen els costos a l’usuari. El consum de droga augmenta (Estats Units és el consumidor número 1 al món) i els preus s’alteren. Quant als traficants de droga, uns perden i altres guanyen espai al mercat; busquen noves rutes davant la militarització mundial i la guerra contra Afganistan, que és el principal productor d’opi al món i el principal proveïdor d’heroïna a Europa.

La guerra destapa complexos i múltiples interessos econòmics i polítics. Per a alguns analistes, moltes empreses sabien que es cometria l’atemptat per sospitosos vincles entre grans polítics i empresaris i pels canvis a la borsa de valors dies abans de l’atemptat. Sigui com sigui, a les Torres Bessones es van acabar els arxius confidencials de la CIA, es van sepultar lingots d’or, documents secrets de tot tipus de les empreses i bancs transnacionals més poderosos del planeta. Entre les runes també van aparèixer braços amarrats amb esposes. Aquest atemptat va provocar que als EUA trontollés el turisme. Les tendes a Nova York estan tancades o buides els primers dies. Els milers de llatins i caribenys que treballen als subterranis de l’economia com els escombriaires, venedors ambulants, cambrers, cuiners, pintors, paletes, etc. són la població més vulnerable a l’atur.

Les relacions de poder i les aliances mundials es modifiquen, algunes es polaritzen i altres s’enforteixen; algunes es formaran avui i demà es trencaran; altres no saben com acomodar-se en el nou escenari mundial. Sorgiran nous actors, i altres desapareixeran. Poc a poc van apareixent en diversos anàlisis i informacions pistes que ajuden a desxifrar les causes de fons d’aquesta guerra. Hi trobem, per exemple, les pistes en torn al narcotràfic, als interessos de la indústria militar, a la crisi del sistema econòmic mundial, al control pel gas i el petroli, als problemes de l’elit política dels EUA o a la reacció contra els atemptats terroristes que van assolir l’escala màxima. O de tots una mica. En aquests conflictes no existeixen patriotismes o reivindicacions religioses o culturals; no hi ha nacionalitats ni fidelitats més enllà dels guanys, eix que articula les aliances tàctiques o estratègiques mundials. La guerra serà aprofitada per alçar temporalment alguns bloqueigs econòmics que manté EUA a alguns països, sempre i quan es sumin a la seva causa. Complerta la missió, demà els tornarà a penjar. També serà el moment d’aixecar altres murs i bloqueigs contra altres enemics.

Els governs del món estan aprofitant aquest conflicte per eliminar als enemics interns. Apareixen terroristes per tot arreu. Si pels Estats Units aquesta guerra és l’oportunitat que pot justificar aniquilar altres enemics històrics, pels governs nacionals és la d’eliminar els propis. Qualsevol manifestació a favor de la pau, contra la guerra i el neoliberalisme és catalogada de terrorisme. Per a Espanya és el moment de demanar ajut i eliminar ETA, i per a Colòmbia, les FARC; per a Mèxic, el EPR, ERPI i l’EZLN; i així cada país comença a actualitzar l’inventari dels enemics interns. EUA estarà llest per ajudar els governs “democràtics” del món i reubicar i reforçar les bases militars que distribueix a tot el planeta. Qualsevol que es qüestioni Bush i la seva justificació de la guerra quedarà aïllat, amenaçat, atemorits.

L’agenda del circuit de la globalització neoliberal es veurà modificada. De moment, es va suspendre la cimera anual de l’FMI i del BM que es duria a terme a Washington a finals de setembre. Reunions, Esdeveniments i Congressos governamentals, multilaterals i de tot tipus s’han suspès, com succeirà amb la següent ronda de negociacions de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) programat pel mes de novembre a Qatar, terres musulmanes rodejades de guerra i prop de la regió on ara EUA desplega les tropes en territori àrab. A aquest govern antidemocràtic, autoritari i monàrquic, els governs “democràtics” del món li van demanar que els ajudés amb els grups antiglobalització i els acords de la OMC el mes de novembre. Paradoxalment, el govern de Qatar és seu de les oficines de la televisió Al Jazeera, qui ha enviat al món les amenaces del govern Talibà i d’Osama Bin Laden. És curiós, pels governs “democràtics”, els autoritaris serveixen a estones i després molesten i cal eliminar-los.

La indústria militar és ara la més beneficiada. El desplegament i la producció d’equips militars, tancs, avions, vehicles, helicòpters, portaavions, submarins, armaments, granades, aparells d’intel·ligència i tot allò que es requereixi per a la guerra s’incrementa. EUA no ven a Orient Mitjà ni medicines ni aliments,  però sí les armes que necessiten. Dels més d’11 mil milions de dòlars anuals que el govern de EUA destina a la lluita contra el terrorisme que no van servir de res, es va elevar en milers de milions de dòlars. Així, el govern nord-americà ha desplegat tot el poder militar amb els aparells més sofisticats aparells de guerra i milers d’efectius perfilats cap a l’Afganistan. EUA desplega totes les divisions especials, com el SEAL’s de les Unitats Especials de l’Armada; els Ranger de l’Exèrcit; la Força Aèria, Delta, Operacions Psicològiques, Unitats Especials en Armes Químiques, entre altres.

Amb la guerra, les societats es militaritzen. Soldats, policies i agents governamentals envaeixen els carrers, els aeroports. Milions de dòlars són destinats ara a la seguretat. No estem lluny de veure de nou dictadures militars o la imposició de nous governs contra els interessos civils i democràtics, com la intenció del govern nord-americà d’imposar a Afganistan la monarquia abans odiada, però ara útil per eradicar el govern Talibà d’aquella nació de nacions. EUA ha hagut de buscar el consens dels nord-americans i de la comunitat internacional. Ha congelat els comptes bancaris al món dels suposats terroristes, cosa que ha provocat la fuga de capitals agreujant la crisi. A més, molts d’ells han estat detinguts a diferents països. I és que EUA també haurà d’afrontar als propis grups radicals i terroristes dels EUA en territori propi, com fou el cas del atemptat contra l’edifici governamental d’Oklahoma comès per un ex-militar nord-americà el 1995.

El govern de Bush ha hagut de buscar aliats. No es pot sostenir una guerra sense ells. Ha convençut als governs veïns de Pakistan, Rússia, Xina, Aràbia Saudita, etc. per desplegar la seva estratègia, trobar suport logístic, militar, d’intel·ligència; per fer incursions en els espais aeris o marítims. Però moltes d’aquestes aliances es poden perdre en qualsevol moment per altres interessos o poden generar o actualitzar nous conflictes regionals. EUA va convèncer a l’Organització de l’Atlàntic Nord (OTAN) que les proves presentades apuntaven a una sola persona com a culpable de les morts: Osama Bin Laden, refugiat a l’Afganistan. Per primera vegada en la història de l’OTAN, creada el 1949, s’aplica l’ article 51 que defineix que l’atac a un dels 18 països membre és una ofensa per tots: “unir els esforços per a la defensa col·lectiva”. Ara, el poder militar de les grans potències del món cerca una sola persona. Després aconsegueix la col·laboració de la Unió Europea, uns altres 15 països. Els mateixos, però barrejats.

En aquest context i després de molts anys i altres conflictes, en aquesta guerra EUA es va veure en la necessitat de pagar el deute de milions de dòlars amb l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Ha estat el país més endeutat amb aquest organisme, sempre reticent a pagar, però molest si l’ONU no balla al son dels seus interessos. Pocs dies després, l’ONU i el Consell de Seguretat del qual EUA és membre, donen suport al govern nord-americà i se suma a la guerra. Dies després, l’ONU i el seu líder des del 1997, Koffi Annan, reben com a regalo el Premi Nobel de la Pau 2001 amb milers de dòlars de premi. Tan absurd com tota la guerra.

L’Organització dels Estats Americans (OEA) també es va postrar davant els interessos dels EUA per mitjà dels governs “democràtics” dels 33 caps d’estat d’Amèrica Llatina i El Carib, excepte Cuba que va condemnar l’11 de setembre, però va assenyalar el terrorisme i el cinisme dels EUA. Així estan avui dia la gran majoria dels governs del món i les principals estructures mundials, hemisfèriques o regionals, tant en termes econòmics com polítics i militars. Si això no ho anomenem una guerra mundial, llavors ¿què es?

El terrorisme no va néixer a l’Afganistan, sinó en la llarga història del terrorisme del govern dels EUA per tot el planeta. Espiant, envaint, robant, imposant dictadures militars. Afganistan i altres països segueixen, malauradament, els mateixos passos. EUA ha fet negocis amb altres terroristes, narcotraficants i governs militars. Quan no li són útils, se’n desempallega. El fundamentalisme tampoc va néixer a l’Afganistan, sinó als EUA a principis del segle XX en usar aquest concepte per referir-se al moviment religiós extremista de cristians conservadors que van aparèixer poc abans de la I Guerra Mundial. Segons Carlos Montemayor, el concepte va passar als discursos polítics que tendeixen a desqualificar totalment a l’enemic, al pròxim; i ara s’identifica amb la posició espiritual o ideològica, la que redueix la vida a pocs fonaments ideològics inamovibles, que no admeten cap mena de qüestions.

El govern dels EUA i el fundamentalisme islàmic ja generen una guerra mundial de baixa intensitat. El pànic s’apodera de la vida quotidiana de la societat que se suma a l’advertència d’Osama Bin Laden: “Juro per Déu que Amèrica no viurà en pau abans que la pau regni a Palestina i abans que tot l’exèrcit d’infidels parteixi de la terra de Mahoma”. I llancen una amenaça de mort especialment contra qualsevol nord-americà al món. Molta població nord-americana viu una crisi de salut mental: psicosis, por, depressió, angoixa, inseguretat, tristesa, desolació i insomni. Davant d’això, experts mexicans, psicòlegs i psiquiatres, van anunciar el viatge a Nova York per ajudar en la salut mental dels afectats. Cosa que no van fer quan milers d’indígenes de Chenalhó a Chiapas es van desplaçar a les muntanyes i es van veure afectats psicològicament pels actes terroristes dels paramilitars que van assassinar impunement dones, nens, nenes i persones grans de la manera més brutal. Actualment, continuen vivint amb por i angoixa, no han recobrat la normalitat de la seva vida. Les dones i els nens presenten malalties somàtiques, mal de cap i insomni per haver estat testimonis presencials dels assassinats. Ara el poble dels EUA comparteix els mateixos efectes dels actes de violència i terrorisme que hem d’eradicar a qualsevol racó del món.

La guerra ha creat un estat d’alerta mundial. En pocs dies s’ha cobrat la vida de persones civils, més de dos milions de desplaçats, i milers que potencialment estaran morts de fam en poc temps. És una catàstrofe humanitària mundial, com l’han catalogat els organismes multilaterals i d’ajuda humanitària. Més de 7 milions d’afgans depenen de l’ajuda humanitària, la majoria són dones, nens i nenes dels quals el 50% mor abans dels cinc anys. Tots ells podrien morir de fam durant l’hivern afgà, que comença el mes de novembre. Però la guerra es polaritza i s’estén al món sencer. Es calcula l’existència de mil 300 milions de fidels a l’Islam en el món a 57 països, que es converteixen, pels qui sustenten aquesta guerra absurda, en sospitosos de terrorisme. Islam és una paraula àrab que significa “submissió o obediència” i l’arrel verbal és la mateixa per a “pau”. El Consell de Relacions Islàmiques-Americanes ja porta documentats quatre assassinats, 60 mesquites atacades i més de 600 incidents contra àrabs o musulmans als EUA, denominats “delictes d’odi”. En aquest país hi ha 1,625 associacions musulmanes. Els musulmans representen el 20% de la població mundial i 6 dels 8 milions que viuen als EUA utilitzen els serveis de la banca musulmana. Si tan sols el 0.5% dels musulmans es llancés rera la “guerra santa”, hi hauria disseminats pel món un contingent de 6 milions de fundamentalistes preparats per atacar els EUA amb actes terroristes. Actualment ja es registren manifestacions de milers de musulmans a l’Afganistan, Pakistan, Iraq, Egipte, Indonèsia, Aràbia Saudita, Malàsia, Indonèsia, etc. Els representants dels països islàmics integrats a l’Organització de la Conferència Islàmica (OCI) reunits recentment van condemnar els atacs dels EUA.

Mentre Bush nomena al seu operatiu “Llibertat Duradora”, Osama Bin Laden convoca la “Guerra Santa” contra els Estats Units. Aquesta guerra no té res de “santa” ni de “llibertat”, però sí d’una “guerra duradora” amb profundes conseqüències mundials. Aquesta “guerra duradora” limita la sobirania de les Nacions i les garanties individuals i civils es veuen fracturades. Els 420 aeroports dels EUA estan en alerta màxima amb 5 mil soldats de la Guàrdia Nacional; l’OTAN envia a Nord Amèrica cinc aeronaus per patrullar els cels dels EUA. Es vigila tot, cel, mar i terra. Les estacions de trens, autobusos, metros i espais públics dels EUA estan vigilats. Militars i policies han sortit al carrer i a la vida pública. Aquest esquema es repeteix a tots els països del món. A les instal·lacions i recursos estratègics s’ha aguditzat la vigilància. Això afecta als recursos governamentals destinats a projectes socials.

El govern de la Gran Bretanya confirma que la guerra durarà fins a l’estiu de l’any 2002. Tenim guerra per dies. És una “guerra duradora”. El mes de novembre arribarà l’hivern a l’Afganistan i la temperatura passarà de 40 graus centígrads a uns 20 sota zero. Mentrestant, hi ha altres objectius a atacar al món. L’ambaixador dels EUA davant l’ONU, John Negroponte, alerta que el seu país atacarà els qui acullin el terrorisme. A la llista comença a aparèixer Iran, Iraq, Líbia i Sudan, entre d’altres nacions. Certament, ni la “guerra santa” ni la “llibertat duradora” són alternatives. Ambdós usen la guerra psicològica. Bin Laden va anunciar que els nord-americans “ja no viuran en pau mentre els musulmans no estiguin en pau”. Les restriccions a les llibertats civils són paleses a tot el món: espionatge, control migratori, detenció de qualsevol sospitós, censures a la informació i mobilització social. Als països d’arreu del món es comença a reactivar l’espionatge intern i fins i tot EUA pretén legalitzar l’espionatge de les xarxes d’internet i correu electrònic.

Estem plens de fanatismes. Des del fundamentalisme musulmà fins el fundamentalisme neoliberal que volen imposar de la manera més antidemocràtica la respectiva visió del món. Pels països que dissenteixi hi ha el cop i les dictadures militars, els bloqueigs econòmics, les invasions, les acusacions i l’exclusió amb la mort. Pels moviments que vulguin un altre camí i es mobilitzin pacíficament hi ha la repressió, la presó, les acusacions de “globalifòbics terroristes”. Ambdós fundamentalistes busquen la seva justificació en el més enllà, uns perquè “Al·là així ho mana”, i altres perquè “Déu està amb nosaltres (el govern nord-americà)”.

Ningú ha mostrat al llarg de la història que resoldran els problemes que afligeixen la humanitat, sinó més aviat n’han estat la causa: morts, desplaçats, violació dels drets humans, fam i misèria al món. Tan repressors uns com els altres. Tan injustos, ambdós. Tan invasors,  colonialistes, terroristes i fundamentalistes, els dos. El terrorisme de la globalització neoliberal fundamentalista és també un projecte de domini i subordinació de les empreses transnacionals dels set països més poderosos de la terra representats en el G-7. En nom d’Al·là, l’Islam va avançar sobre Europa. En nom de la Llibertat i la Democràcia, EUA va arrasar pobles i governs del Carib, Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, en terrenys petrolers en disputa; promovent els seus valors polítics, econòmics i culturals. Temps enrere, la columnista Ann Coulter del National Review va afirmar: “Hauríem d’envair els seus països, matar-ne els líders i convertir-los al cristianisme. No ens limitem a localitzar i castigar Hitler i els seus oficials. Bombardegem les ciutats alemanyes. Això és una guerra”. (Cita de Vértigo, núm. 28).

El món no és blanc o negre. Ni Bush ni Bin. Hi ha d’altres móns i civilitzacions com la hindú, japonesa, africana, llatinoamericana, confuciana, etc. El repte del món és poder conviure respectant les diferències econòmiques, polítiques i culturals; assolir la inclusió de les diverses identitats d’aquest complex i meravellós món de nacions. Ara, més que mai, la societat no ha de caure en la por ni en el silenci. Ha de sortir als carrers a denunciar la guerra, les matances i qualsevol manifestació de terrorisme i fundamentalisme. Ha de deslegitimar la guerra i desvelar la trampa dels seus discursos. La societat civil mundial ha d’ésser el nou profeta que anunciï les conseqüències de seguir amb aquest guerra, i les propostes per una vida millor pel món. Perquè un món millor és possible.

Fonts: Milenio, La Jornada, Proceso, Quehacer Político, Vértigo, Cambio, Proceso Sur, Impacto, La Crisis, Época, Economía Nacional, USA Today, UNICEF, OIT, etc.

Gustavo E. Castro Soto
CIEPAC, A.C.
CIEPAC és membre del Moviment per la Democràcia i la Vida (MDV) de Chiapas; de la Xarxa Mexicana d’Acció Enfront al Lliure Comerç (RMALC; ) www.rmalc.org.mx; de la Convergència de Moviments dels Pobles de les Amèriques (COMPA; ) http://www.sitiocompa.org/; de la Xarxa per la Pau a Chiapas; de la Setmana per la Diversitat Biològica i Cultural www.laneta.apc.org/biodiversidad; i del Fòrum Internacional "Davant la Globalització, el Poble és Primer", Alternatives contra el PPP http://usuarios.tripod.es/xelaju/xela.htm.

Nota: Si utilitzes aquesta informació, cita’n la font així com la nostra bústia de correu electrònic. T’agrairíem que ens fessis arribar els teus comentaris sobre aquests Butlletins. CIEPAC, A.C., és una organització no governamental i no lucrativa, i el teu suport és necessari per continuar oferint-te aquest servei informatiu i d’anàlisi. Si hi desitges col·laborar, amb qualsevol quantitat, t’ho agrairem profundament. El nostre compte bancari és el següent:

CIEPAC, A.C.;
Banc: Banamex;
Número de compte: 7049672;
Sucursal 386;
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic.
ABA o SUITE:   BNMXMXMM

Gràcies!

Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria
CIEPAC, A.C.
Eje Vial Uno, No. 11
Col. Jardines de Vista Hermosa
29297 San Cristóbal, Chiapas, MEXICO

Telèfon:
a Mèxic: 01 967 85832
des de l’exterior: +52 967 85832

Note: If you wish to be placed on a list to receive this English version of the Bulletin, or the Spanish, or both, please direct a request to: ciepac@laneta.apc.org and indicate whether you wish to receive the bulletin in plain text or as a Word 7 for Windows 95 attachment.

Note: If you use this information, cite the source and our email address. We are grateful to the persons and institutions who have given us their comments on these Bulletins. CIEPAC, A.C. is a non-government and non-profit organization, and your support is necessary for us to be able to continue offering you this news and analysis service. If you would like to contribute, in any amount, we would infinitely appreciate your remittance to the bank account in the name of:

CIEPAC, A.C.
Bank: Banamex
Account number: 7049672 Sucursal 386
San Cristóbal de las Casas, Chiapas, México.
You will also need to use an ABA number:
BNMXMXMM

Thank you! CIEPAC

Telephone:
in México: 01 967 674 5168
from outside Mexico:: +52 967 674 5168